Jicarilles

Jicarilla
tinde

Tipus	ètnia i Tribu reconeguda federalment
Població total	3.500 (2000)[1][2]
Llengua	Jicarilla, anglès
Religió	Cristianisme
Grups relacionats	Chiricahua, mescalero i apatxes occidentals.
Geografia
Originari de	Nou Mèxic (EUA)
Estat	Estats Units d'Amèrica
Regions amb poblacions significatives
EUA (Nou Mèxic, Colorado)

Els jicarilles o bé oficialment Nació Apatxe Jicarilla són una tribu reconeguda federalment dels apatxes de Nou Mèxic, que parlen una de les llengües atapascanes meridionals. El terme jicarilla, pronunciat "hick-ah-REE-uh",^[3] vé del castellà i vol dir "petita cistella." El seu autònim és Tinde o Dinde, que vol dir "el poble."^[4] Altres bandes apatxes com els mescalero i lipans els coneixien com a Kinya-Inde ("gent que viu a cases fixes"). Els jicarilles també s'anomenaven Haisndayin que vol dir "gent que va venir des de baix",^[5] ja que creu que són els únics descendents dels primers a emergir de l'inframon, l'estatge de l'home i de la dona ancestrals que van crear les primeres persones.

Els jicarilles vivien una existència seminòmada a les muntanyes Sangre de Cristo i ales planes del sud de Colorado, al nord de Nou Mèxic, i es movien fins a les Gran Planes des d'abans de 1525. Van viure una vida relativament pacífica durant anys, viatjant estacionalment per a la caça, recol·lecció i cultiu tradicionals al llarg de lleres dels rius. Els jicarilla van aprendre agricultura i terrisseria dels pueblo i la supervivència en les planes dels indis de les planures i tenia una dieta rica i variada. A partir del 1700 la Nova Espanya colonial, la pressió d'altres tribus ameríndies com els comanxes, i després l'expansió cap a l'oest dels Estats Units provocaren una pèrdua significativa de la propietat, l'eliminació de les seves terres sagrades, i la reubicació en terres no aptes per a la supervivència.

De mitjans del segle xix fins a mitjans del segle xx van ser particularment difícils perquè les bandes tribals van ser desplaçades, els tractats trencats, foren subjectes a importants pèrdues de vides a causa de tuberculosi i altres malalties i a la manca d'oportunitats per a la supervivència. El 1887 van rebre la seva reserva, que va ser ampliada el 1907 per incloure les terres més propícies per a la ramaderia i l'agricultura, i dins de diverses dècades es van adonar de la riquesa dels recursos naturals de la conca de San Juan a la terra de la reserva.

Els membres de la tribu van passar d'una forma de vida seminòmada i a viure de les concessions de petroli i gas, joc en casino, explotació forestal, ranxos i turisme. Els jicarilles segueixen sent coneguts per la seva ceràmica, cistelleria i abaloris.